Pasqual Maragall i l’Eixerit

Confesso que en Pasqual mai havia estat del tot sant de la meva devoció. És possible que el fet de no compartir el pensament polític tingués alguna cosa a veure amb aquesta poca simpatia, però el que més em molestava era la seva acritud. A mi em donava la sensació que sempre estava emprenyat.

El tenia per una persona aspre, que deia les coses sense rumiar-les gaire. Les seves famoses maragallades, vaja. Fins i tot un dia – quan era President de la Generalitat en actiu – el diari Avui em va publicar una carta poc amable amb ell, que després – quan es va fer públic el diagnòstic de l’Alzheimer – m’hagués agradat no haver escrit.

Un amic meu andalús deia sovint que “la vejez (aquí podeu posar també les xacres, els hàndicaps, la decrepitud, etc.) inspira piedad.”

Potser aquesta és la raó per la qual l’animadversió cap a en Maragall va deixar pas primer a una certa simpatia, a la que sens dubte hi va ajudar veure el tracte ignominiós rebut per part de la direcció del PSC i el posterior gir del clan Maragall cap a postures
sobiranistes. Simpatia que, com ara veuran, va donar pas a un positiu afecte quan el vaig conèixer personalment.

L’estiu de 2012 en Pasqual – totalment retirat de la política – s’estava a Rupià amb la Diana, la seva dona, la seva filla Aïrí, en Nacho, el gendre, i la Maia, la neta. La meva família i jo ens estàvem a Port de la Selva, aproximadament a una hora de cotxe de casa seva. L’Aïrí i en Nacho eren – i son – molt amics dels meus fills i un dia al vespre s’hi van posar en contacte per fer alguna cosa
plegats l’endemà. La previsió era de dia assolellat i vent raonable, de manera que els vàrem convidar a navegar amb l’Eixerit – el nostre veler – i passar el dia amb nosaltres.

– Podem venir amb en Pasqual? Així la mare descansarà una mica…
– Oh, i tant! Serà molt benvingut.

A mig matí van arribar els amics. Fetes les corresponents presentacions, vam anar a peu des de l’aparcament fins el vaixell. Pel carrer, la gent se’l mirava, s’ ha de dir que molt discretament. Al passar pel davant del cafè Espanya es van saludar amb un polític català també retirat. Li va dir al seu gendre:

– Veus? Aquest i jo som de la mateixa edat, vam estudiar junts. Ell s’ha fet ric amb la política. No com nosaltres.

A bordo, en Pasqual es va asseure a la popa al meu costat. S’ho mirava tot, més o menys sorrut. M’observava de reüll. Un cop vam ser fora de la bocana de port, els tripulants joves van aixecar veles. Feia 15 nusos de vent, suficients per xalar una estona. Em vaig posar a la roda.

Poca estona després en Pasqual es va posar dret al meu costat i també es va agafar a la roda, primer amb una ma, després amb les dues. Al començament es deixava guiar, però després m’apartava i pretenia governar ell sol (perquè havia de demanar permís ell que estava acostumat a manar?).

Allò era un desori, era impossible mantenir el rumb, guinyàvem contínuament. No tenia més remei que forcejar amb ell però era pitjor perquè cada cop s’aferrava més al timó. No sabia què havia de fer.

Finalment li vaig dir: “fem un pacte Pasqual, deixa’m a mi un minut i quan tinguem el rumb apropiat et deixo la roda, només te la tocaré si en sortim”.

Em va mirar enfurrunyat però per sort em va fer cas. Quan l’Eixerit, ja decididament escorat, agafà embranzida, es va posar a riure la mar de feliç. Ja no vam tenir més problemes per decidir qui manava. Ho faríem tots dos.

A migdia els vaig dur a dinar a tots a Els Pins, un restaurant senzill i honest en un lloc discret a la carretera que va de Port a Cadaqués. La Cristina, la mestressa, em va dir “moltes gràcies per portar-me el President a casa”. Quan preníem el cafè en Pasqual es va girar i em va preguntar aparentment amoïnat: “I això qui ho paga?” Impagable la pregunta, mestre.

Després de dinar feia son. Algú va proposar anar a casa a fer la migdiada. El president va dir ràpidament que sí. La meva dona li va proposar baixar cap el poble amb el meu vell descapotable en lloc d’anar amb el cotxe de la seva família. No es va fer pregar dues vegades. Anava relaxat i semblava més content que un gínjol al meu costat. De cop i volta em va preguntar si jo era ric.

Un veler de 12 metres, un Mercedes 500… no em vaig atrevir a dir-li que no, encara que cadascun tenia més de vint-i-cinc anys: Li vaig dir que si, però que només una mica, que em guardés el secret. Que de fet era més ric d’emocions i d’amics que de diners. Va somriure i em va tocar el braç. Maco el gest!

Pel retrovisor veia un cotxe gris que ens seguia a una distància constant. Vaig afluixar perquè m’avancés però no ho va fer. Em neguitejava fins que vaig recordar que, com tots els ex-presidents, en Maragall duia escorta. Al arribar a casa vaig convidar a la parella d’homes a entrar i fer un cafè però van declinar: “Hem de vigilar” van respondre.

I jo, per no ser menys, també vaig vigilar, però en el meu cas la migdiada del President al sofà del menjador de casa. El son plàcid d’un home important que començava a no saber que ho havia sigut, em va commoure. Confesso que des d’aleshores sempre l’he estimat.