Un berenar improvisat.

El Pasqual encara era Alcalde. Feia campanya electoral per Sarrià. Hi havia un míting a la placeta de Sant Vicenç, on visc en un àtic. En acabar el seu equip em va dir que l’alcalde volia visitar un veí del barri, i fer una trobada de cafè, amb joves. Vàrem improvisar un berenar a casa i vaig fer pujar a tots els veïns, i a amics de la meva edat, que rondaven els 17 o 18 anys. Cadascú va improvisar i portar alguna cosa de beure, de menjar. Va seure al sofà de casa i vàrem omplir el menjador. Potser érem 15 o 20, els que hi entraven a l’estança. Vàrem parlar tota la tarda. Recordo perfectament l’agraïment en els seus ulls negres sorneguer i els dos petons càlids, autèntics, senzills, quan va marxar. Sense protocol. Vaig entendre aleshores què és la política de les coses petites, de la proximitat.