Jo era l’arquitecte projectista i director de les obres de l’àrea Olímpica de la Vall d’Hebron.
En Pasqual venia, acompanyat, de tant en tant a veure coma anava la cosa.
Un dia es va presentar tot sol: el tenia molt a ma i vaig decidir explicar-li “tot” del projecte i de l’obra.
En va escoltat atenta i generosament.
En acabar, jo esperava un comentari mes o menys intel·ligent per demostrar, -com fan les persones sovint- que ho han entès, cosa que no sempre es exacta, i menys en obres tant complexes.
Per contra el Pasqual en va dir: “Bru, fes el que consideris més convenient ja saps que estic a les vostres mans.”
Em va emocionar i em va responsabilitzar a l’hora que m’encoratjava.
Ho vaig trobar, com continuo fent ara, intel·ligent i molt humà: no sempre van junts.
El Pasqual m’agradava i encara em va agradar més. Encara dura.